Si un repassa aquests dies la secció internacional de molts mitjans de
comunicació, no li resultarà difícil trobar-se amb la realitat brutal que
representen les crisis humanitàries derivades dels conflictes que en aquests
moments assolen països com República Centreafricana, Síria o el Sudan del Sud.
En altres escenaris com Somàlia o la República Democràtica del Congo, les
organitzacions humanitàries ens esforcem a donar testimoni de les conseqüències
humanitàries per a les poblacions atrapades en conflictes enquistats, després
de dècades de violència, per evitar que caiguin en l'oblit. Tampoc queden
lluny els devastadors efectes del tifó Haiya dels quals la població filipina
encara intenta recuperar-se. Per no parlar dels més de 3,5 milions de morts que
generen cada any pandèmies com la sida, la malària i la tuberculosi, per
falta d'accés als tractaments mèdics.
Són alguns exemples d'un panorama certament desolador, davant el qual és legítim preguntar-se pel paper que juga la cooperació espanyola i, més en concret, el seu component humanitari.
És bo recordar que l'acció humanitària té per objectiu salvar vides i alleujar el sofriment de persones víctimes d'una crisi humanitària, entenent com a tal, situacions en què es dóna una excepcional i generalitzada amenaça a la vida humana, la salut o la subsistència. D'aquí la seva immediatesa i transcendència.
En aquest sentit, hem estat testimonis directes de com durant anys l'acció humanitària públic espanyol va anar creixent en fons, va ser dotant-se de marcs normatius i competències pròpies, més adequades a les necessitats que planteja el món i com va passar a convertir-se en una política pública sòlida, amb clars compromisos internacionals.
També constatem el mateix enfortiment de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID) i, dins de la mateixa, atenent la seva especificitat, de l'Oficina d'Acció Humanitària (OAH).
No obstant això, vivim temps en què tots aquests progressos s'estan frustrant, i si veiem l'actual resposta que la cooperació espanyola està donant a totes i cadascuna de les crisis humanitàries que esmentava en el primer paràgraf d'aquest article, arribem a la trista conclusió d'haver-nos convertit en un país irrellevant entre la comunitat internacional de donants.
L'ajuda humanitària públic espanyol ha tingut en tan sols dos anys un descens pressupostari de més del 80%. En un marc general d'enorme retallada en les xifres d'AOD durant 2012 i 2013, el sofert pel component humanitari és encara molt més gran, convertint-se en la política pública més afectada per la crisi, fins a situar a la vora de la desaparició.
Malgrat els avenços de la OAH en capacitats tècniques, i l'enfortiment dels diversos actors humanitaris espanyols a través d'una major professionalització i experiència, les xifres en els pressupostos generals de l'Estat per a 2014 segueixen atorgant un paper marginal a la nostra acció humanitària, com resultat al seu torn d'una creixent incomprensió sobre el seu paper com a instrument de cooperació.
Les conseqüències d' aquestes retallades es deixen sentir dia a dia. La resposta del nostre govern a les crides de Nacions Unides per cobrir les crisis humanitàries que ara mateix pateixen Sudan del Sud i la República Centreafricana, han estat pràcticament nul·les. En el cas de Síria, vam conèixer fa poc la dada que en la recent Cimera de països donants celebrada a Kuwait, el passat mes de desembre, Espanya va comprometre 5,5 milions d' euros davant una crida per part de Nacions Unides de 4.700 milions. Entorn al 0,1 %.
Si parlem del Fons Mundial de la lluita contra la sida, la tuberculosi i la malària, la principal eina a nivell global per fer front a aquestes tres pandèmies, hem passat, en només tres anys, de ser un dels majors donants a desaparèixer per complet.
Tot i que Espanya manté profunds llaços històrics amb Filipines, i que considera a aquest país com a prioritari dins de la nostra cooperació, les grans retallades que ha tingut l'ajuda humanitària pública espanyola estan impedint que la resposta del nostre país sigui sostinguda i mínimament proporcional a les necessitats de la seva població. I és que, encara que resulti evident, convé recordar que més enllà de la retòrica, la solidaritat s'ha de mostrar amb fets, i aquests amb recursos econòmics.
En aquest capítol de l'acció humanitària, el nostre país ha perdut en només dos anys una credibilitat que li havia estat reconeguda internacionalment. Són moltes les veus que ja han denunciat aquest fet, vinculant-se, no sense raó, a una pèrdua de pes com a país en l'esfera internacional i perjudicis de naturalesa: política, diplomàtica, estratègica o de seguretat.
A les organitzacions humanitàries, com a testimonis directes del sofriment de persones com nosaltres, que simplement han tingut la desgràcia de néixer en el lloc i el moment equivocats, ens competeix fer una crida d'atenció sobre l'enorme cost humà que la pràctica desaparició de l'ajuda humanitària públic espanyol està tenint entre les poblacions vulnerables de molts llocs del planeta.
Són alguns exemples d'un panorama certament desolador, davant el qual és legítim preguntar-se pel paper que juga la cooperació espanyola i, més en concret, el seu component humanitari.
És bo recordar que l'acció humanitària té per objectiu salvar vides i alleujar el sofriment de persones víctimes d'una crisi humanitària, entenent com a tal, situacions en què es dóna una excepcional i generalitzada amenaça a la vida humana, la salut o la subsistència. D'aquí la seva immediatesa i transcendència.
En aquest sentit, hem estat testimonis directes de com durant anys l'acció humanitària públic espanyol va anar creixent en fons, va ser dotant-se de marcs normatius i competències pròpies, més adequades a les necessitats que planteja el món i com va passar a convertir-se en una política pública sòlida, amb clars compromisos internacionals.
També constatem el mateix enfortiment de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID) i, dins de la mateixa, atenent la seva especificitat, de l'Oficina d'Acció Humanitària (OAH).
No obstant això, vivim temps en què tots aquests progressos s'estan frustrant, i si veiem l'actual resposta que la cooperació espanyola està donant a totes i cadascuna de les crisis humanitàries que esmentava en el primer paràgraf d'aquest article, arribem a la trista conclusió d'haver-nos convertit en un país irrellevant entre la comunitat internacional de donants.
L'ajuda humanitària públic espanyol ha tingut en tan sols dos anys un descens pressupostari de més del 80%. En un marc general d'enorme retallada en les xifres d'AOD durant 2012 i 2013, el sofert pel component humanitari és encara molt més gran, convertint-se en la política pública més afectada per la crisi, fins a situar a la vora de la desaparició.
Malgrat els avenços de la OAH en capacitats tècniques, i l'enfortiment dels diversos actors humanitaris espanyols a través d'una major professionalització i experiència, les xifres en els pressupostos generals de l'Estat per a 2014 segueixen atorgant un paper marginal a la nostra acció humanitària, com resultat al seu torn d'una creixent incomprensió sobre el seu paper com a instrument de cooperació.
Les conseqüències d' aquestes retallades es deixen sentir dia a dia. La resposta del nostre govern a les crides de Nacions Unides per cobrir les crisis humanitàries que ara mateix pateixen Sudan del Sud i la República Centreafricana, han estat pràcticament nul·les. En el cas de Síria, vam conèixer fa poc la dada que en la recent Cimera de països donants celebrada a Kuwait, el passat mes de desembre, Espanya va comprometre 5,5 milions d' euros davant una crida per part de Nacions Unides de 4.700 milions. Entorn al 0,1 %.
Si parlem del Fons Mundial de la lluita contra la sida, la tuberculosi i la malària, la principal eina a nivell global per fer front a aquestes tres pandèmies, hem passat, en només tres anys, de ser un dels majors donants a desaparèixer per complet.
Tot i que Espanya manté profunds llaços històrics amb Filipines, i que considera a aquest país com a prioritari dins de la nostra cooperació, les grans retallades que ha tingut l'ajuda humanitària pública espanyola estan impedint que la resposta del nostre país sigui sostinguda i mínimament proporcional a les necessitats de la seva població. I és que, encara que resulti evident, convé recordar que més enllà de la retòrica, la solidaritat s'ha de mostrar amb fets, i aquests amb recursos econòmics.
En aquest capítol de l'acció humanitària, el nostre país ha perdut en només dos anys una credibilitat que li havia estat reconeguda internacionalment. Són moltes les veus que ja han denunciat aquest fet, vinculant-se, no sense raó, a una pèrdua de pes com a país en l'esfera internacional i perjudicis de naturalesa: política, diplomàtica, estratègica o de seguretat.
A les organitzacions humanitàries, com a testimonis directes del sofriment de persones com nosaltres, que simplement han tingut la desgràcia de néixer en el lloc i el moment equivocats, ens competeix fer una crida d'atenció sobre l'enorme cost humà que la pràctica desaparició de l'ajuda humanitària públic espanyol està tenint entre les poblacions vulnerables de molts llocs del planeta.
